Mazoni Banderes Per Daltonics

La vida ens fa donar moltes voltes per tornar, sovint, al punt d’origen. Com un fill pròdig que ha tastat mil aventures musicals, ara Mazoni torna a casa. Torna al pop. Aquí tenim “Banderes per daltònics”, que perquè tothom ho entengui podríem dir senzillament que és un disc 100% Mazoni.
En els darrers anys, la discografia de l’artista empordanès s’havia convertit en un parc temàtic de projectes singulars, buscant sempre un risc artístic que defugia el seu marc de comoditat. Tot ha valgut la pena però és hora de reiniciar: Mazoni torna a fer cançons que són cançons i prou, cançons com només ell sap escriure amb tota naturalitat. És la música que ha mamat, la que li brota automàticament quan improvisa una melodia sobre uns acords de guitarra.
Amb “Banderes per daltònics”, Mazoni recupera el motllo original, aquell del que va extreure himnes com “No tinc temps” o “Eufòria”. Després d’un silenci discogràfic de quatre anys, Jaume Pla ha reconnectat de ple amb l’esperit dels inicis, la idea romàntica de fer cançons per gust, per instint. La vitalitat, les melodies instantànies tornen al centre d’operacions del compositor empordanès, que abraça el pop en la seva accepció més exquisida.
El procés com s’ha gestat aquest disc també ens connecta amb el primer disc en català de Mazoni, el seminal “Esgarrapada” (2006). Després d’un procés compositiu meticulós, que ha implicat una trentena de cançons, les 11 finalment escollides s’han produït colze a colze amb Aleix Bou (membre històric de Mazoni i aliat de Pla en l’equip de producció Passamuntanyes). Per interpretar-les, no s’ha recorregut a una banda estable sinó que s’han escollit els músics més adequats per cada cançó, reunint amics especials que s’han trobat pel camí al llarg dels anys. Entre els participants hi trobem Jordi Bastida, Dani Ferrer, Amaia Miranda, Joan Torné, David Mauricio, Raül Gallego... A més de músics que han format part de l’alineació mazònica al llarg dels anys com Miquel Sospedra, Adrià Bravo, Natán Arbó o el propi Aleix Bou.
L’objectiu final era recuperar les sensacions dels inicis sense renunciar al preciosisme i al detall. Prendre’s temps per tal que cada decisió fos l’adequada. Jugar a casa però exhibir la millor versió possible d’un mateix. I això es tradueix en una sèrie de tornades directes i instantànies (“Un racó de pau per cadascú”, “Ja no em lliguen les cadenes”), arranjaments d’orfebreria pop (“Fe dins la tristesa”), moments de recolliment acústic (“Cançó trista”) i escapades cap al rock’n’roll més lliure (“La cuina està tancada”). Pop de la millor factura que s’entreteixex amb una escriptura precisa, que ens recorda que Jaume Pla és una de les millors plomes de la nostra escena musical.
Si t’agrada el Mazoni de tota la vida, aquest és un disc 100% Mazoni. I si encara no coneixes Mazoni, aquest és el disc que 100% t’has d’escoltar.